El meu despertador sona a les sis i deu. A l'hivern, quan surto de casa, encara és nit tancada i al poble no se sent ni una ànima. Camino fins a la parada i allà ens trobem els quatre de sempre, esperant el bus de les 6:45. Estudio a la universitat, i per arribar-hi he de creuar dues comarques. Són gairebé una hora i vint de trajecte, però és el meu temps. Molts em diuen que per què no m'he llogat un pis a la ciutat, però jo no vull marxar d'aquí. M'agrada tornar a la tarda, veure el paisatge i saber que dormo al meu poble.
El bus és el que em permet continuar vivint aquí mentre em formo. Aprofito el viatge per repassar apunts o, simplement, per acabar de despertar-me mirant per la finestra com surt el sol mentre passem entre camps i polígons. Sense aquesta línia, la meva carrera seria impossible si no marxés de casa.